28 de febrer 2011

Comic i narracio, per Itmar Conesa


Quan a principis del segle passat es popularitzà el còmic com a mitjà per a contar històries, naixia una nova criatura que va anar creixent durant tot el segle XX, i que avui en dia es presenta com a un medi ja madur que permet als autors crear històries de tot tipus.
Cal deixar clar, però, que el còmic no és un gènere, sinó que engloba (com ho fa la narrativa) tots els gèneres (i totes les edats). Per que ens entenguem, hom pot dir “no m’agraden els còmics” com qui diu “no m’agrada llegir”, però no hauríem de dir “no m’agraden els còmics” com qui diu “no m’agraden les novel·les de romans”.
Trobem, a més, diferències entre els còmics produïts a Estats Units, a Japó, o a Europa (essencialment al territori franc-belga); diferències que “tradicionalment” han estat més notables “a simple vista” que les que s’aprecien entre les literatures dels diversos països. “A simple vista” perquè les diferències de forma i temàtica són més fàcilment apreciables a primer cop d’ull en el còmic que en la narrativa i “tradicionalment” perquè tot i que les característiques segueixen sent molt marcades en el gruix dels treballs publicats, avui en dia hi ha un creuament important d’influències entre la manera de fer d’autors de tots els països. En general, notem que el còmic americà té tendència a la producció en massa, exemplars mensuals, canvis constants d’autors (el que importa és el personatge), espectacularitat. El còmic europeu és més elaborat, amb grafismes i històries més treballades, en format àlbum (més pàgines, millor enquadernació però menys periodicitat) i normalment són obres d’autor (els autors, com a tals, creen una història o uns personatges propis). Fixeu-vos com la tendència estilística és fortament equiparable amb la del cinema. El cas japonès és una mica diferent. El manga (còmic japonès) és molt visual, plans extrems, i històries de consum ràpid. Tot al contrari que el cinema japonès “tradicional”, que és més calmat.
Podríem aprofundir més en les produccions de cada territori i veuríem que a Estats Units també s’hi fa còmic independent i/o elaborat (Cerebus de Dave Sim, Usagi de Stan Sakai o Sandman de Neil Gaiman, per exemple), al Japó, entre d’altres, el manga de Jiro Taniguchi (podem mencionar El almanaque de mi padre o Barrio lejano), de grafisme molt elaborat i amb històries molt treballades, o el Lobo Solitario y Cachorro de Kojima i Koike, amb una composició molt cinematogràfica, etc; però és interessant l’observació del “mainstream” per percebre la manera de fer general de cada territori.
El còmic com a criatura que mencionàvem al principi, evolucionà tot al llarg del segle XX. Si ens centrem per exemple en el còmic de superherois americà, veiem com cap als anys seixanta les històries passaven d’uns herois indestructibles com els dels anys 30 a uns herois amb preocupacions, i es tractaven temes com la por a l’amenaça nuclear, el comunisme, i d’altres temes vigents a l’era post 2ªGM. Als anys 80 i 90 aquesta evolució es portà cap a l’auto referència i a l’auto reflexió. Còmics com Watchmen o Marvels, es qüestionaven els superherois i suposaven una evolució en la manera d’explicar aquestes històries. Al segle XXI, el còmic ha arribat a una etapa de maduresa i reconeixement que s’havia anat gestant des de finals dels 70 (el 1978 Will Eisner publica Contrato con Dios, considerada la primera novel·la gràfica) fins al punt que les influències que rebia de la narrativa i del cinema ara són mútues si no fins i tot inverses.
Però, què fa diferent el còmic de la narrativa?
La resposta més obvia és que el còmic es fonamenta en una base gràfica per explicar la història, mentre que la narrativa fa servir únicament les paraules. Tots dos, tanmateix, són medis que demanen un esforç per part del lector. A diferència del cinema, que és contempla de manera passiva, tant en el còmic com en la narrativa el lector té un paper actiu. En la narrativa les paraules demanen del lector un esforç de memòria i d’imaginació. Les paraules i l’estil de l’escriptor condicionen, per exemple, el ritme de lectura. D’altra banda, al còmic són la composició de pàgina, el detall de les vinyetes, i la major o menor quantitat de text entre d’altres, les que donen el ritme de lectura. És evident que si l’escriptor de novel·les se serveix de tots els recursos narratius per crear un ambient, per omplir de sentiment (o buidar-ne) les seves narracions, etc. El dibuixant de còmic farà servir l’estil de dibuix, la composició de pàgina, la forma de les vinyetes, el color, i d’altres recursos gràfics per bastir l’obra d’aquests ambient, sentiment, etc. que mencionàvem. Si en una novel·la l’escriptor ens captiva amb les paraules, en un còmic poden arribar a ajuntar-se els esforços del guionista, del dibuixant, de l’entintador i del colorista, per dotar l’obra de la seva forma.
Però la principal diferència entre còmic i narrativa radica en que en un còmic, el que acostuma a distingir un bon dibuixant de còmics d’un que no ho és, és la capacitat narrativa dels seus dibuixos, de les seves vinyetes. (Hi ha grans il·lustradors que no serveixen per a fer còmic perquè les seves vinyetes són molt estàtiques). Si bé la narració en una novel·la ha de fluir amb el temps, en un còmic cada vinyeta és un instant capturat en el temps, però un instant que ha de condensar una part del passat immediat, el present del que s’hi dibuixa, i una part del futur immediat. Aquesta característica és la que permet al còmic anar més enllà de ser una col·lecció de postals i esdevenir un medi narratiu que s’ha demostrat més que apte per explicar tot tipus d’històries.


Itmar Conesa.
Llibreter.